Departament d’Història

CARTOGRAFIA I MATERIALS DIDÀCTICS
ANTICS DEL DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I
HISTÒRIA DE L’I.E.S. FRANCISCO RIBALTA

A l’hora de classificar com històrics els materials conservats al Departament de Geografia d’Història de l’I.E.S. Francesc Ribalta es poden tenir en compte diversos criteris més o menys convencionals. D’acord amb la naturalesa dels materials que es conserven, així com amb el desenvolupament de la vida acadèmica del centre, proposem que es consideri el caràcter històric dels materials anterior a principis dels anys seixanta, època en la qual desapareixen les aules d’ càtedra i es produeix el desdoblament de l’institut amb la creació del Institut Femení (actual Penyagolosa) ia partir de llavors de nombrosos instituts en altres localitats de la província.

Dins d’aquest llarg període que supera àmpliament el segle, una primera etapa de 70 anys, coincideix amb la permanència en la seva primera seu, l’antic convent de Santa Clara, que va concloure al gener de 1917 amb el trasllat a l’edifici actual. D’aquest temps es conserven abundants materials didàctics i altres estris, encara que són pocs els procedents d’aquest departament.

La segona etapa, d’al voltant de 20 anys, conclouria amb la Guerra Civil. Encara que aquest conflicte no va interrompre del tot les tasques docents, la instal·lació durant uns mesos d’un hospital militar, els canvis en el professorat i en l’Administració educativa, justificaria marcar aquesta etapa entre 1917 i 1938.

L’última ve marcada per l’any 1939, en què es reprèn la normalitat acadèmica, fins a 1962, quan es crea l’Institut Femení, primer i un any més tard el de Vila-real, amb la qual cosa el Ribalta deixa de ser l’únic centre oficial d’ ensenyament mitjà a la província.

L’adquisició i conservació de materials didàctics ha depès en primer lloc dels recursos del Centre, en una primera etapa depenent, a part dels ingressos procedents de la matrícula, de el suport de la Diputació Provincial i posteriorment del Ministeri d’Instrucció Pública; en segon lloc de la disponibilitat d’espai i sobretot del professorat que ha estat al capdavant del Departament.

Durant tots aquests 115 anys són nombrosos els catedràtics que es van fer càrrec del Departament, molts d’ells de forma fugaç, però resulta fàcil destacar aquells que van romandre més temps i van saber deixar una empremta més profunda en el Centre.

De tota la primera etapa cal destacar el senyor Antonio Fornes Bou, nascut a Soneja el 1820, que es va fer càrrec de l’assignatura d’Història, pràcticament des de la creació de l’Institut en 1846, fins a 1869, en què va passar a l’institut de Barcelona. En la seva estada a Castelló, durant més de 20 anys, amb una interrupció entre 1865 i 1865 en què va estar destinat a Múrcia, va ocupar diferents càrrecs, entre ells el de secretari i també de la recollida i catalogació dels fons bibliogràfics procedents de la desaparició dels monestirs de la província. De clares simpaties per les idees liberals, va ser traslladat per disposició de Govern Provisional, després de la Revolució de 1868, a l’Institut de Barcelona (B.S.C.C.-T. XXII p 525)

Un altre catedràtic que havia anava a arrelar profundament va ser don José Sanz Bremond, de família valenciana. Va arribar a Castelló per permuta, procedent de l’institut de Jerez i va romandre en la càtedra fins a la seva jubilació en 1906, morint a Castelló en 1909. Va ocupar durant un llarg període el càrrec de secretari i la direcció entre 1881 i 1900. Va ser autor de textos de les matèries de geografia en història d’àmplia difusió. El seu fill, don José Sanz de Bremond Aparisi, també va ser catedràtic de matemàtiques i director d’aquest institut.

Entre 1911 i 1918 va ocupar la càtedra D. Luis De l’Arc Muñoz, distingit professor autor de nombrosos llibres de text i particularment d’una història de la premsa a Espanya durant la Guerra de la Independència que va publicar a Castelló en 1914. Va exercir el càrrec de vicesecretari que portava aparellat la direcció de la biblioteca. Va haver de fer-se càrrec del trasllat del departament al nou edifici en 1917.

Un altre dels professors destacats durant aquest període va ser don Joan San Emeterio Ruiz entre 1920 i 1932, en què va passar a l’Institut de València com a professor interí, on va ser confirmat en la plaça en 1939. També va ser autor de llibres de text de batxillerat i va ocupar la direcció poc abans del seu trasllat.

Des de 1935 la plaça va ser exercida per Don Francisco Esteve, que l’havia obtingut a través dels Cursets de selecció del Professorat implantats pel Govern de la República. Aquest procediment d’accés no va ser plenament reconegut pel nou règim, de manera que la plaça estava vacant en 1939.

Des de 1939 va ser don Luis Querol Roso qui va estar al capdavant del departament, exercint també la direcció fins al seu trasllat a l’institut Lluís Vives de València en 1949.

El trasllat del senyor Lluís Querol va deixar la plaça vacant durant 5 anys fins que va ser coberta en 1954, per oposició, per D. José Trullén Llatsé que la va exercir fins a la seva jubilació, ja fora del període que ressenyem, l’any 1989, sent per tant el professor que més anys ha estat al capdavant d’aquesta càtedra.

Una de les claus per a la conservació dels materials didàctics ha estat la disponibilitat d’espai. Durant aquesta època, almenys fins al curs 1957-1958, cada càtedra disposava d’aula pròpia i en alguns casos d’ampli gabinet. En el cas d’aquesta assignatura l’aula va estar situat en els últims anys a la planta baixa, a l’ala nord del pati central, al costat del aula i comunicat amb ella un petita estada feia de despatx i magatzem de mapes i diferents materials, mentre que a la paret posterior d’aula estava situat en gran mapa d’Espanya en relleu que encara es conserva.

A partir de l’esmentat Curs 57-58, l’augment del nombre de matrícula oficial va obligar a crear un grup més de primer de batxillerat i ja va ser impossible conservar les aules de càtedra, sent substituïdes per aules de grup. Tot i que es van conservar els gabinets de Física i Ciències Naturals, van desaparèixer les altres càtedres, així com la biblioteca del claustre, aula de dibuix, etc. L’ocupació de la totalitat de l’edifici, duta a terme per etapes, va permetre guanyar un espai molt més gran, amb nous departaments i laboratoris, però per llavors molts materials de gran interès ja s’havien perdut irremeiablement.

En les memòries anuals de l’Institut, que durant molts anys s’editaven, sol constar la relació del material de què disposava cada càtedra, així com, ocasionalment, l’adquisició de nous materials. Això ens permet comprovar aquelles peces perdudes, però també l’antiguitat de les que es conserven.

La referència més antiga de material científic del departament figura en la memòria del curs 1889-1890, redactada per D. José Sanz Bremón. S’hi relacionen 22 peces diferents entre les quals figuren un planisferi terrestre per Levasseur (1879-1880) i un aparell per demostrar els moviments de la terra i la lluna (1882-1883), que encara podem identificar entre les que es conserven actualment . En canvi altres peces com l’esfera armil·lar s’han perdut (Memòria pàg. 44).

Aquesta mateixa relació es repeteix fins al curs 1910-1911, en què es detalla la compra de material extraordinari per a la càtedra de Geografia compost per sis mapes físics murals muts de diferents regions d’Europa, dels quals es conserva únicament el dels Balcans (Memòria s / p).

La Memòria del curs 1917-1918, és la primera que s’edita ja en el nou institut, hi consta la compra de 280 vistes transparents per projecció i una màquina per projectar diapositives per valor de 425 pessetes quantitat sorprenentment elevada per l’època. D’aquests materials encara es conserven 92 transparències (Memòria pàg. 51).

A la Memòria del curs 1920-1921 es constata l’adquisició d’obres per a la biblioteca del centre, destacant mapes de l’editorial Justus Perthes, que actualment formen el conjunt de major interès de tota la col·lecció. Aquesta editorial alemanya havia estat fundada el 1785 i va ser l’editora del cèlebre Almanac de Gotha. Els seus mapes murals destaquen per la seva qualitat tipogràfica i la bellesa del seu colorit. Particularment els de la Regió Alpina i el de la Conca Mediterrània, són mapes físics que combinen les tintes hipsomètriques i l’ombrejat, el que els atorga gran plasticitat. A més hi ha una sèrie de planisferis i altres mapes temàtics i un conjunt de mapes històrics, sobretot d’Europa, que han de correspondre a l’atles històric a què fa referència l’esmentada Memòria (Memòria p 39).

Durant el curs 1932-33, s’adquireix el mapa en relleu que es col·loca en un lateral de la classe de geografia. Aquest mapa es va mantenir en aquest emplaçament fins als anys 80 i, restaurat pel catedràtic de dibuix D. Antonio Alloza, es va traslladar a la seva ubicació actual a la Sala de Visites (Memòria pàg. 8).

A partir del 1939, tot i que ja no s’editen les memòries anuals, es conserva bon nombre d’elles, sense que aparegui en cap la relació de materials de les diferents càtedres. És possible que durant els primers anys d’aquesta etapa, coincident amb l’època de D. Luis Querol, es adquirissin algunes col·leccions de mapes murals com les de l’editorial Agostini. Durant els cinc anys en què la càtedra va romandre vacant, no es van haver de fer adquisicions. A partir de mitjans dels anys cinquanta arribarien les col·leccions més recents, la immensa majoria d’editorials espanyoles, especialment d’Aguilar. Hi normalment diversos exemplars de cada full.

Durant els cursos 2010-11-12 vam procedir a realitzar l’inventari de tots els materials, en la tasca treballem a més dels signants d’aquesta ressenya, el professor recentment jubilat Miguel Breva, que va participar en les tasques, particularment en la fotografia i en la seva trasllat a suport informàtic. Lamentablement la ràpida malaltia que el va portar a la mort va interrompre tan valuosa col·laboració.

Hem fet un catàleg de tots els materials del Departament que considerem antics, els quals s’han digitalitzat per poder visualitzar-los més fàcilment.

Segons la naturalesa dels materials, els hem classificat en mapes murals, mapes en relleu, atles, mapes topogràfics i altres materials didàctics:

Mapes murals
Es conserven 100 exemplars diferents, de les principals editorials cartogràfiques europees i espanyoles, comprenent-hi una sèrie de mapes pissarra muts de finals del segle XIX i primera meitat del XX.

2. Cartografia Francesa.
Editorial: INSTITUT GEOGRÀFIC DE PARÍS. CH. Delagrave
Geogràfics: Planisferi Polític, 1879; Europa Física, 1889.
Històrics: Sèrie Louis Andrée, 1928: L’Imperi de Carlemany; El món àrab; Les Croades; Les nacionalitats del segle XIX.

3. Cartografia Italiana.
Editorial: INSTITUT GEOGRÀFIC DE AGOSTINI. NOVARA
Físics: Planisferi mut; Mappa Mondo; Oceania; Oceania mut; Àfrica; Àfrica mut; Amèrica meridional; Amèrica del Sud mut; Amèrica del Nord mut; Àsia mut; Europa; Gran Bretanya i Irlanda; França i Bèlgica; Itàlia.
Polítics: Itàlia
Històrics: Grècia Antiga, 1935; Imperi Romà des 241 a.C. a 150 d.C., 1935; Itàlia davant Bellum Sociale, 1930.

4. Cartografia Espanyola.
Editorial: IMPREMTA ELZEVIRIANA I LLIBRERIA CAMÍ. BARCELONA, 1933
Geografia; Àsia; Amèrica; Continent americà; Àfrica; Oceania; Europa; Espanya i Portugal.

Editorial: AGUILAR, 1950/1969
Físics: Àfrica; Amèrica del Sud; Europa; Espanya.
Polítics: Mapamundi; Àfrica; Àsia; Oceania; Amèrica del Nord; Amèrica del Sud; Europa; Espanya.

5 Cartografia Suïssa

Altres Editorials Espanyoles
Tipolitografía L. Miñón. Valladolid: Mapa Físic i Polític d’Espanya i Portugal.
Institut Geogràfic i Cadastral: Mapa d’Espanya i Portugal.
Ministeri d’Obres Públiques. Mapa pluviomètric d’Espanya i Portugal, 1942.
Impremta Litografia Ortega. València: Mapa de la província de Castelló, 1900.
Álvarez Iraola. Germans Salesians: Mapa Històric de les rutes de Colom, 1940.
Editorial Seix Barral: Barcelona: Gràfic vida de Jesús. Mapa Palestina, 1943.
Editorial A. Martin. Barcelona: Gràfic d’Història d’Espanya, 1950.
Ministeri de Cultura. Madrid: Mapes Pissarra en Arpillera, 1940. Espanya: Planisferi; Europa; Oceania; Àfrica; Àsia; Amèrica del Sud i Amèrica del Nord.
Sense referència editorial: Gràfic de l’Evolució de la Història d’Espanya. E. Mitjana i Formació de la Península Ibèrica: Geologia i Història fins al s. V.

Mapes en relleu

Hi ha quatre exemplars:
Mapa hipsomètric i batimètric d’Espanya i Portugal, a escala 1 / 2.000.000 per a superfícies i 1 / 200.000 per a les altures, realitzat per D. Federico Botella i Forns entre 1888-1896 (Sala de Visites).
Mapa en relleu d’Espanya i Portugal, a escala 1 / 500.000 per a superfícies i 1 / 50.000 per a les altures, realitzat cap a 1932, que correspon al mapa anterior amb la consegüent ampliació de l’escala (Mapa mural de la Sala de Visites).
Mapa en relleu de la Península Ibèrica, realitzat per la llicenciada E. Prim en 1959, a escala de superfície 1 / 400.000
Mapa en relleu de Castelló-Vilafamés elaborat artesanalment pel propi Departament a partir de les corresponents fulls del mapa topogràfic nacional a escala 1 / 50.000 per a superfícies i 1/25000 per les altures i que resulta molt útil per a la comprensió per als escolars de les corbes de nivell. Aquest mapa es va elaborar en els anys seixanta i encara que traspassa lleugerament els límits cronològics establerts ens sembla interessant incloure-ho en aquesta col·lecció. Es conserva la matriu en cartró i un model en escaiola.

Atles
Atles Geogràfic Universal, J. Vilanova i O. Neussel. Editat per Astort Germans, 1877.
Grand Atlas Universel, William Hughes. Editat per Rothschied. París, 1883.
Atles Històric i Geogràfic de l’Àfrica Espanyola. Direcció General del Marroc i Colònies i Institut d’Estudis africans. Editat per Seix Barral. Barcelona. 1955.
Atles Universal Aguilar, J. Aguilar-I. García i Villarroya. Editat per Aguilar. Madrid 1958

mapes topogràfics
Col·lecció de 103 fulls del Mapa topogràfic Nacional 1 / 50.000, entre els Fulls 197-47, any 1922.

Altres materials didàctics

  • Un Tel·luri Lunario, dispositiu mecànic utilitzat per explicar el moviment de la terra al voltant del sol, l’alternança del dia i la nit i altres peculiaritats del moviment de la terra. El sistema constava d’una espelma, avui una llàntia elèctrica, que fa de sol i un globus terraqüi, al voltant del qual gira la lluna. El model no està fet a escala, però permet aclarir conceptes. Aquests instruments van ser habituals a finals del XIX i consta la seva compra al curs 1882-1883.
  • Una esfera terrestre concebuda com a mapa pissarra, realitzada en escaiola de finals del s. XIX. Es conserva també una col·lecció d’esferes d’ús escolar dels anys cinquanta i seixanta que resulta interessant destacar.
  • Dos models en relleu terrestre, en tres dimensions, realitzats en guix que van ser adquirits a principis dels anys 50 i que mostren diferents tipus de paisatges geomorfològics.
  • Una col·lecció de 90 vistes transparents per projecció, anomenades plaques de llanterna en tres estoigs de fusta, fabricades a Barcelona i adquirides juntament amb altres ja perdudes en el Curs 1917-1918
  • 4 plaques de transparència: Stellarium Escolar. Editades per Theodor BENZINGER, Stuttgart.

Tota aquesta interessant col·lecció, semblant a la d’altres instituts espanyols de la mateixa antiguitat, encara que molt inferior a la que conserven en aquest centre els gabinets de Física i Química i Ciències Naturals, posa en evidència que a la primera meitat del segle XX, probablement des de la creació del Ministeri d’Instrucció Pública, els centres d’ensenyament secundari gaudien de millors mitjans que en les dècades posteriors.

Sens dubte, l’extensió del batxillerat a capes molt més àmplies de la població, va suposar inversions importants però també una dràstica reducció de la despesa per alumne. Com ja hem constatat en algun cas, aquests vells mapes i aparells en el seu moment resultaven extraordinàriament costosos per ser en molts casos d’importació o produir-se en sèries relativament reduïdes. Tot i això les compres es duien a terme, en la majoria dels casos, a iniciativa i amb fons del propi centre, el que actualment resulta impensable.

Amb posterioritat, els enviaments de mapes i altres objectes, per part de les diferents administracions, central o autonòmica, freqüentment no s’ajustaven a les necessitats del departament i, per descomptat, la irrupció de la informàtica en els últims anys hauria d’haver arribat a les aules en molta major mesura.