Museus de Ribalta

instituto205.jpg

IES Francesc Ribalta 1917

ribalta1920.jpg

IES Francesc Ribalta 1920

francisco-ribalta1930.jpg

IES Francesc Ribalta 1930

francisco-ribalta-1950.jpg

IES Francesc Ribalta 1950

Resultado de imagen de ies ribalta google

IES Francesc Ribalta 2017

L’Institut Francesc Ribalta és un centre educatiu públic ubicat a Castelló de la Plana que imparteix ensenyaments d’educació secundària obligatòria (ESO), Batxillerat, cicles formatius de Formació Professional i Batxillerat a Distància. Depèn de la Conselleria d’Educació de la Comunitat Valenciana.

Inclou espais rellevants com el Museu de Ciències Naturals que mostra les col·leccions sobre Història Natural, el Museu de Física i Química així com cartografia i materials didàctics antics del Departament d’Història.

ORIGEN I HISTÒRIA
L’Institut es va fundar en 1846 amb la denominació d’Institut Provincial de Segon Ensenyament i estava situat a l’edifici de l’antic convent de les Monges Clares al carrer Major, (actual Plaça Santa Clara) sent el primer director Don Fermín Gil Gómez, catedràtic de llatinitat i de Retòrica i Poètica. Després, durant tota l’etapa isabelina fins a l’inici de la Restauració, es van alternar com a directors diumenge Herrero i Francisco Llorca representant tots dos el vaivé de la política nacional entre liberals (el primer) i conservadors (el segon), sent diumenge Herrero per altra banda un dels il·lustres alcaldes de Castelló durant aquella època.
En 1879-80 es va fer la primera instal·lació de l’Observatori meteorològic sent el seu impulsor i el primer encarregat el catedràtic de Física i Química Francisco Llorca, que era també director del centre; després d’uns pocs anys va deixar de funcionar, fins l’any 1911 quan va tornar a posar-se en marxa. En el nou edifici de l’avinguda Rei en Jaume es va continuar aquest servei a partir de 1921 fins a l’any 1975 en què va cessar definitivament el seu funcionament.
En 1901 en reformar l’organització dels instituts, es van convertir en Instituts Generals i Tècnics, i van quedar incorporats a aquests les Escoles Normals que van continuar fins a l’any 1914, ia més l’ensenyament tècnic de l’Agricultura, Indústria, Comerç, Belles Arts i, fins i tot, estudis nocturns per a obrers.Un altre servei important que va començar a incorporar-se a l’institut a partir de 1848, va ser la Biblioteca Provincial, amb fons del Convent de Caputxins de Castelló, de Sant Pasqual de Vila-real i de la Cartoixa de Val de Crist de Sogorb que van poder salvar-se després d’estar emmagatzemats sense cap ordre ni control al Convent de Sant Agustí. Al principi estava encarregat de la Biblioteca un catedràtic del centre, el primer dels quals va ser Antonio Fornés Toro, de Geografia-Història, però a partir de 1862 es va fer ia càrrec el Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Antiquaris, sent alguns coneguts com
o Juan Antonio Balbás o Luis Revest. El 1910, a partir de la Biblioteca Provincial, es va formar la Biblioteca del Claustre en un altre recinte de l’Institut i es van fer càrrec

Des de finals del segle XIX, a mesura que augmentava el nombre d’alumnes i un altre tipus d’estudis, com s’ha esmentat abans, es va veure en la necessitat de reformar el vell edifici, cosa que es va fer a partir de 1895 fins a 1905. No obstant això , es va continuar pensant en la necessitat de construir un nou edifici. d’ella diferents professors de l’Institut.
CREACIÓ DEL NOU INSTITUT
Les obres van començar el 28 de febrer de 1912, inaugurant-se el centre el 14 de gener de 1917, d’acord al projecte presentat per Francisco Tomás Traver, és a dir, en poc més de 3 anys el centre arribarà a un segle d’història.

L’edifici es va construir al solar de l’antiga plaça de toros amb una superfície total de 7 125 m2. A l’interior hi havia tres patis, 1 per cada centre docent (Institut, Escola Normal i Escola de Treball); a la part posterior hi havia un jardí botànic que, en les reformes posteriors a la guerra civil, es va convertir en pati d’esports; al primer pis, un grandiós saló d’actes amb pintures al·legòriques de Vicent Castell Doménech datades en 1915.

En el curs 1931-1932 es va procedir al arrebossat de la major part de l’edifici i en el curs següent es va executar un projecte de reforma del centre.
En plena guerra civil, el 12 de maig de 1937, l’Institut passarà a denominar-se Institut Nacional de Segon Ensenyament Joan Marc, en memòria d’un antic alumne de l’Institut de Castelló, mort al front de Terol els primers dies de la guerra. Aquest, per tant, serà el primer nom que rep l’Institut fins al 16 de gener de 1943, que es canviarà per l’actual de Francesc Ribalta.
Amb l’entrada de l’exèrcit franquista a Castelló en 1938, l’edifici es va convertir en Hospital Militar de l’Exèrcit de Llevant fins al mes de desembre de 1939 en el qual es van realitzar obres per condicionar de nou el immoble a la docència.
Entre les reformes més significatives de l’edifici en els primers anys de l’etapa franquista trobem la construcció d’una capella, inaugurada el 1946, per la qual cosa es van ocupar dues aules de l’ala nord del primer pis. Es van realitzar així mateix obres de millora i reforma del Saló d’Actes, despatxos, sales de professors, secretaria, escala, es va instal·lar totalment la llum elèctrica i es va pintar l’immoble.

En 1948 van finalitzar les obres de la capella i es va transformar l’antic jardí d’assajos agrícoles a pati d’esports, pavimentándolo.

En la dècada de 1950-1960 es van realitzar diverses obres per
acoHogar al pis superior de l’ala nord; es va tapar i acristaló una part de la galeria nord; es va ampliar la secretaria cobrint gairebé la totalitat d’un dels patis menors adjacents a la mateixa; es va instal·lar l’actual mobiliari de la sala d’actes; es va reformar la instal·lació general subterrània de calefacció; es van pintar els exteriors i es va habilitar un habitatge per a porters.
En els anys seixanta i setanta es va realitzar ndicionar les dues seccions (masculina i femenina) de preparatòria i l’Escola una reforma a les aules de l’ala sud i es construeix un passadís voladís sobre el pati menor d’aquesta zona per a la comunicació entre classes. El 1968 l’institut femení es trasllada a un centre propi (l’actual Institut “Penyagolosa”). En 1964, el trasllat de la Biblioteca Pública provincial fa que es recuperin tres aules i una d’elles es dedica a Biblioteca del centre realitzant-se les necessàries obres de condicionament. Es trasllada a un altre edifici en la mateixa dècada l’Escola de Maest
ria Industrial, actual IES Politècnic.
El 1967 s’habilita al gimnàs i s’il·lumina la pista poliesportiva. Entre 1968-1969 es reformen
completament els serveis sanitaris. El 1985 es realitza una reforma parcial de les finestres avariades de les façanes nord i oest; s’instal·la un ascensor per a minusvàlids. A partir de 1990 es emprèn una remodelació general amb una redistribució de tot l’interior.

ARQUITECTURA
L’edifici presenta una planta de quatre costats irregular. És de gran port i excel·lent construcció, estructurat al voltant de tres patis porticats que

corresponen en origen als tres centres d’ensenyament que ho compartien: institut, Normal i Escola de treball. Presenta una façana de trets historicistes inspirats en el Renaixement espanyol, amb tres accessos independents.

El principal es realitza per tres grans portes que donen accés a un vestíbul.

Destacable és la sala d’actes, d’estructura de tipus pompeià, amb cassetons al sostre, pilastres corínties i mascarons a manera de mènsules de suport. Està decorat amb al·legories realitzades pel pintor Vicent Castell a 1915, com hem dit, al·lusives a la Química i Física, Gramàtica, Geografia, Història, Religió, Dibuix, Geometria i Agricultura, en els laterals, i Llei i Justícia en la part frontal .ON pilastres que recorda al de la Universitat de Barcelona, del qual parteix una escala imperial inspirada en la de Covarrubias de l’Alcàsser de Toledo.

PROFESSORS DE L’INSTITUT
No podem deixar d’esmentar alguns professors que per la seva trajectòria professional al servei del centre ens poden servir d’exemple de molts altres que, a causa del curt espai d’aquesta informació, no és possible citar: José de la Torre Rebullida, José Sanz de Bremond, Damià Alcón, Luis Querol, Eduardo Fernández, Francisco Esteve, José Trullén, etc.

ALUMNES DE L’INSTITUT

BIBLIOGRAFIA
Sánchez Adell J. J., Rodríguez Culebras, R, Olucha Montins, F “Castelló de la Plana i la seva província”, Castelló 1990, pàgina 78